DIMECRES 4 FEBRER 2009
PROGRAMA 90

Sandra:
Holaaaaa, ja he arribat!

Carles:
Hola Srta.Llabrés bon vespre...vaja, si que fa bon color a n’aquestes hores!

Sandra:
Troba? Les dones de la meva família sempre hem tangut bon color de galtes, no s´enrecorda que de nina sempre li pispava una mica de maquillatge a la meva mare, si semblava na Heidi , ben vermella...

Carles:
Aiiii....això és el color del benestar, de la salut Srta Llabrés...de la salut, quan vostè era petita, els infants tenien un altre color, corrien pel carrer, anaven pel camp, tant si plovia com si nevava...no hi havia tantes manies, i això es veia a les seves cares...bé, ja sap que hem poso melancòlic...!

Sandra:
Si, ja ho sé, ja ho sé, ara me dirà allò de que els infants i no tant nins, tenen un altre color, o hauria de dir, absència de color? Això és pel tipus de vida que duim...

Carles:
Bé, no hem d’oblidar que hi ha persones que no tenen aquest color tan afavoridor per mor del seu estat de salut...!

Sandra:
Clar...és veritat, però perquè posa aquesta cara ara?

Carles:
Ara he tangut un...flash? li dieu ara els joves????
He recordat a un amic meu que no es troba massa bé actualment...

Sandra:
Ah! Em sap greu, i qui és, si es pot saber?

Carles:
Ah! Clar que si....és tracta d’en Bernat de Montuiri , es caçador! Ja sap, amb qui anàvem a fer junts la temporada de tords! Resulta que un dia d’aquets... un dels seus ronyons va decidir no fer més feina! i ara espera impacient l’arribada d’algun donant...el que passa és que el temps corre i el donant no acaba d’ arribar...


Sandra:
Ja ho val sr. Riera! Aquesta si que és una situació delicada...però , meam, jo he sentit a dir que la nostra comunitat es capdavantera en això de les donacions...de fet estam molt per davant de les altres comunitats o països ...no?

Carles:
Així és... per que es faci una idea Srta: Llabrés...En el transcurs del 2008 es calcula que s’han guanyat més de 1262 anys de vida, gràcies a l’acte intel·ligent, altruista i generós d’algun donant o els seus familiars...Hem tancat el 2008 amb un total de 41 donats, un 24% més que durant el 2007, xifra que situa a les Illes Balears com la sexta Comunitat Autònoma amb la tatxa de donacions més elevada d’Espanya, amb 38, 3 donants per milió d’habitants.
Aquesta xifra de donació és superior a la mitjana estatal, que es situa en 34,2 i molt propera a l’objectiu del Ministeri de Sanitat i Consum de 40 donants per milió d’habitants...

Sandra:
Això hem sembla sensacional Sr. Riera! A la fi la gent ha entès que donar és tant necessari com fonamental...Els seus actes serveixen per millorar considerablement les condicions de vida d’alguns malalts o per oferir a d’altres l’única esperança de vida que tenen...rebre un òrgan per seguir vivint!

Carles:
Si, és així, però cal recordar que no fa molts anys, concretament en el 2005 a les Illes Balears podíem presumir d’ésser els líders d’Espanya en quan a donacions....

Sandra:
I què ha passat?

Carles:
Doncs que abans varem arribar a tenir una tatxa del 46,9% de donants per milió d’ habitants...I ha de saber que un donant “regala” una mitja de 30, 8 anys de vida...es un bonus molt important, s’imagina el que es pot fer en tot aquest temps extra?

Sandra:
Caramb Sr. Riera...la veritat es que penso que a vegades no som del tot conscients de la situació per la que passen certes persones...o al manco no hi penses fins que te passa a tu o qualcú molt proper,,,després entenem la importància que té donar, ((i no només quan una persona ha perdut la vida)), si no que cada cop hi ha més gent que sap regalar vida en vida....i jo me demano...
hi ha algun acte d’amor més profund que regalar una part de tu mateix a un altre perque pugui seguir existint?

Carles:
De fet l’any passat i per primer cop l’hospital Universitari de Son Dureta donava llum verda als nous serveis que la Conselleria de Salut posava en marxa...la practica de trasplantaments de ronyó de donants vius! ...
Fins aleshores a Balears només es realitzaven transplantaments de medul·la òssia, cornes, teixit tendinós i ronyons procedents de persones mortes i ara ja, és possible practicar aquestes intervencions a la nostra comunitat...

Sandra:
Sr. Riera, si a mi hem fes falta algun dia algun òrgan ...

Carles:
Si?

Sandra:
Vostè el me donaria?

Carles:
Miri...Srta. Llabrés, jo l’he vist néixer, créixer, l’he cuidada i li vaig prometre al seu pare(que en pau descansi) que mai li faltaria de res...el que és meu...es seu....!

Sandra:
Miri, parlant de teixits....ara si que m’ha tocat la fibra!

Carlos:
Venga tonteta! Tengui un mocador per aquestes llagrimotes i s´aixugui el rimmel que se l´hi ha escampat per tot...i sé que no li agrada...

Sandra: Ah , gràcies! La veritat es que estic esperant visita...

Carles:
Per què no hem sorprèn?

Sandra:
Si, miri, tot això que m’ha contat...ara li posarem cares i noms! Perque li he de dir que tinc una sorpresa per tots els nostres veïnats...avui parlarem de les donacions, de les persones, dels seus sentiments, de les seves dificultats, dels seus èxits, però sobre tot de les seves ganes de lluitar per una vida millor i més llarga.....

Carles: I a qui esperem?

Sandra:
Miri, al Doctor Julio Velasco Roca Coordinador de la Unitat de Trasplantaments de Son Dureta...
A n´Alberto Gil, un jove funcionari receptor d´un trasplantament i a na Catina Puig Gros a qui el seu espòs li ha donat un òrgan en vida...què li sembla?

Carles.:
Magnífic, senzillament no em deixa de sorprendre la seva capacitat de reunir a tantes persones interessants...